+034 93 735 70 40 (Lunes-Miércoles-Viernes de 10 a 14 h.) info@acebuch.com

La poética de la atemporalidad.

Desnudo de un proceso creativo.

El arte es tal y como yo lo entiendo una articulación de los lenguajes en formas nuevas de presentación de los sentidos, de los significados. Como artista me interesa sobre todo el sentido que adquiere la relación entre enunciados plásticos o verbales. Nuestra cultura a causa de más de 2500 años de aceptación está implicada en la dimensión perceptiva de la Tragedia y como consecuencia también de la Comedia. Nuestro cine actual tiene el mismo germen litúrgico que tuvo el teatro griego y posteriormente las representaciones sagradas del cristianismo. Es decir la Tragedia como forma expiatoria para sentir que el sufrimiento puede alcanzar cotas insoportables en nuestros héroes y que el nuestro, el real, no es nada comparado con las grandes batallas emocionales que otros han sufrido. La idea del arte como fármaco, como medicamento que calma nuestro estado de angustia vital.

Siempre me pregunté por qué el arte y cuál sería su función en el conjunto de una sociedad que lo admira y lo señala como cultura, término que significa, “muy importante”, “nuestro”, “legado de lo que somos”. Pero al final arte y cultura se restringen a fórmulas gestionadas por algunas élites que deciden qué y qué no es Cultura en mayúsculas.

La dimensión con la que he trabajado siempre porque carezco de la emoción trágica de la vida es la de un estado límbico donde la imagen es simplemente lo que es. Mis trabajos son propuestas que actúan por sí mismas y se sitúan generalmente en un plano de expresión no sólo emocional sino y sobretodo con cargas de efectos perceptivos muy altos dentro de atmósferas atemporales y desdramatizadas. Mi principal método de trabajo es el juego con los azares con lo que cada obra es una propuesta diferente y única, enfrento mis discursos y mi poesía con dos personajes que recrean mis anhelos internos y alimentan lo que al final sale a la luz, Francesc Tagarí y Martín Sheego son mi aventura en la conquista de la poesía y la organización de mi propio pensamiento con el objetivo de comprender por qué mis obras tienen ese halo calmado, distante y atemporal. Ya lo he dicho carezco de sentimiento de la Tragedia a pesar de que sufro y gozo como todo el mundo. No obedezco a modas, ni a tendencias y transciendo lo trágico y lo cómico, aunque no lo oculto, porque considero que el arte puede ser algo más que un Paracetamol. Espero que mi poética os sitúe en una experiencia estética desdramatizada y cálida.

Mis trabajos están a camino entre el proyecto que nace del azar y un resultado final indefinido, siempre inacabados presentan la historia de un proceso que sólo la pintura puede representar.

La parte añadida de poesía y filosofía imaginaria debe entenderse única y exclusivamente en el plano de la experimentación y la aventura de la exploración de discursos para nada ortodoxos con los que ejercito y alimento mis juegos de relaciones con mis capacidades cognitivas, es sobre todo mi planteamiento honesto de cómo funciona mi pensamiento y que pretendo hacer con él. Como a los antiguos pintores del barroco me interesa la reproducción de mi obra como divulgación económica de mis propuestas, ni siquiera los grandes artistas como Rembrant, Rubens, Velázquez se negaron a que sus obras fuesen divulgadas por medios reproductivos, pues el original pertenecía a una sola persona y ellos lo que querían es que sus obras llegasen al máximo posible de amantes del arte. Yo más pequeños que ellos también quiero que mi trabajo llegue al máximo posible de personas con el mínimo coste posible.

Jesús Gómez Ortega. 2015

La poètica de l’atemporalitat.

Nu d’un procés creatiu.

L’art és tal com jo ho entenc una articulació dels llenguatges en formes noves de presentació dels sentits, dels significats. Com a artista m’interessa sobretot el sentit que adquireix la relació entre enunciats plàstics o verbals. La nostra cultura a causa de més de 2500 anys d’acceptació està implicada en la dimensió perceptiva de la Tragèdia i com a conseqüència també de la Comèdia. El nostre cinema actual té el mateix germen litúrgic que va tenir el teatre grec i posteriorment les representacions sagrades del cristianisme. És a dir la Tragèdia com a forma expiatòria per sentir que el patiment pot arribar a cotes insuportables en els nostres herois i que el nostre, el real, no és res comparat amb les grans batalles emocionals que altres han patit. La idea de l’art com a fàrmac, com a medicament que calma el nostre estat d’angoixa vital.

Sempre em vaig preguntar per què l’art i quin seria la seva funció en el conjunt d’una societat que l’admira i l’assenyala com a cultura, terme que significa, “molt important”, “nostre”, “llegat del que som”. Però al final art i cultura es restringeixen a fórmules gestionades per algunes elits que decideixen què i què no és Cultura en majúscules.

La dimensió amb la qual he treballat sempre perquè no tinc l’emoció tràgica de la vida és la d’un estat límbic on la imatge és simplement el que és. Els meus treballs són propostes que actuen per si mateixes i se situen generalment en un pla d’expressió no només emocional sinó i sobretot amb càrregues d’efectes perceptius molt alts dins d’atmosferes atemporals i desdramatitzadas. El meu principal mètode de treball és el joc amb els atzars amb el que cada obra és una proposta diferent i única, en front poso els meus discursos i la meva poesia amb dos personatges que recreen els meus anhels interns i alimenten el que al final surt a la llum, Francesc Tagarí i Martín Sheego són la meva aventura a la conquesta de la poesia i l’organització del meu propi pensament amb l’objectiu de comprendre per què les meves obres tenen aquest halo calmat, distant i atemporal. Ja ho he dit no tinc sentiment de la Tragèdia tot i que pateixo i gaudeixo com tothom. No obeeixo a modes, ni a tendències i transcendeixo el tràgic i el còmic, encara que no ho amago, perquè considero que l’art pot ser alguna cosa més que un Paracetamol. Espero que la meva poètica us situï en una experiència estètica desdramatitzada i càlida.

Els meus treballs estan a camí entre el projecte que neix de l’atzar i un resultat final indefinit, sempre inacabats presenten la història d’un procés que només la pintura pot representar.

La part afegida de poesia i filosofia imaginària s’ha d’entendre únicament i exclusivament en el pla de l’experimentació i l’aventura de l’exploració de discursos per a res ortodoxos amb els quals exercito i alimento els meus jocs de relacions amb les meves capacitats cognitives, és sobretot el meu plantejament honest de com funciona el meu pensament i que pretenc fer amb ell. Com als antics pintors del barroc m’interessa la reproducció de la meva obra com divulgació econòmica de les meves propostes, ni tan sols els grans artistes com Rembrandt, Rubens, Velázquez es van negar a que les seves obres fossin divulgades per mitjans reproductius, ja que l’original pertanyia a una sola persona i ells el que volien és que les seves obres arribessin al màxim possible d’amants de l’art. Jo més petit que ells també vull que el meu treball arribi al màxim possible de persones amb el mínim cost econòmic.

Jesús Gómez Ortega. 2015

Poetry of timelessness.

Nakedness of a creative process.

Art is, as I see it, an articulation of languages in new ways of presentation of meanings, senses. As an artist I’m interested, above all, in the meaning acquired by the relationship between plastic or verbal statements. Our culture, due to more than 2.500 years of acceptance, is involved in the perceptive dimension of Tragedy and, therefore, also Comedy. Our current cinema has the same liturgical origin as it had the Greek theatre and, subsequently, the sacred representations of Christianism. That is, Tragedy as an expiatory way to experience suffering in unbearable extents in our heroes and, about our particular suffering, being nothing compared to the great emotional battles others have suffered. It’s the idea of art as a medicine calming our vital anxiety condition.

I always wondered about art and its function in a society that admires it and highlights it as culture, term that means “very important”, “our” and “legacy of what we are”. But, in the end, art and culture restrict to formulae managed by some elites who decide what is and what is not Culture in capital letters.

The dimension I’ve always worked with, as I lack the tragic emotion of life, is a limbic state where image is what simply is. My pieces are self-acting proposals which get placed in an expression level not only emotional but, above all, with high doses of perceptive effects inside timeless undramatised atmospheres. My main working method is playing with random issues so every piece of work is a unique different proposal. I face my speeches and poetry with two characters recreating my inner wishes and feeding what subsequently comes to light, Francesc Tagarí y Martín Sheego. They are my adventure in the conquest of poetry and the organization of my own thoughts in order to understand why my pieces have this calm distant timeless halo. As I stated, I lack the feeling of Tragedy, despite suffering and enjoying things like everyone else. I neither obey fashion nor trends and I go beyond tragedy and comedy, though I don’t hide it, as I consider art may be something else than Paracetamol. I hope my poetry takes you to an aesthetic experience, undramatized and warm.

My pieces are between a project born randomly and an indefinite final outcome… always unfinished, they present the story of something only painting may represent.

The added part of poetry and imaginary philosophy must be understood exclusively upon the experimentation level and the adventure of exploration of absolutely-not-orthodox speeches with which I practice and nurture my relationship play with my cognitive skills; it is by all means an honest stand of how my thought works and of what I intend to do with it. Like the ancient painters in Baroque, I’m interested in the reproduction of my work as an economic broadcasting of my proposals, not even the great artists such as Rembrandt, Rubens, Velázquez denied their pieces of art being divulged by reproductive means, as the original belonged to only one person and what they really wanted was their work was spread to the maximum art lovers possible.

Jesús Gómez Ortega. 2015 (Traslation from Toni Rabascall)

Pin It on Pinterest

Share This