
Biografía. 1958.
Tengo y traigo arrabales de ciudad industrial,
industria ciudadana, trenes y tongos.
Desde los desiertos y la pobreza que nunca vi de la pobre y
blanca Almería. Penetré en la luz y el dolor,
al despertar de los amores ingenuos,
a la adoración de la mujer, de Ella,
a una diosa esquiva que no quiso,
o no pudo amarme hasta verme preparado para la fidelidad.
Con diecisiete la voz me echó al espacio exterior
y a la conquista del arte.
Mis triunfos son los fracasos.
Mi comprensión el espanto adolescente,
siempre asustado del precio amargo del ser humano.
Me he estado ganando la vida enseñando el arte de la estampación.
Saqué mi título universitario.
Y cumplo con el Estado para que me dejen en paz.
Y me nombré a mi mismo creador de estrellas,
bajo el poder y la licencia del que atraviesa
el infierno sin mirar a los lados ni hacia atrás,
con la valentía de los muertos,
alcanzando mi corona, coronado por la vida
que me ha hecho volver, regresar, como testigo
de que no somos dioses, ni existe dios. Si no sólo
la voz. La que nace desde los lejanos extrarradios
en la zona del terciopelo oscuro de la nada.
Pues, sólo al final, lo que ha importado ha sido
la habilidad y oficio que he aprendido con el tiempo
para construir realidades.
Biografia. 1958.
Tinc i porto ravals de ciutat industrial,
indústria ciutadana, trens i trampes.
Des dels deserts i la pobresa que mai
vaig veure de la pobra i blanca Almeria.
Vaig penetrar en la llum i el dolor,
En el despertar dels amors ingenus,
a l’adoració de la dona, d’Ella,
a una deessa esquiva que no va voler,
o no va poder estimar-me fins veure’m preparat per a la fidelitat.
Amb disset la veu em va fer fora l’espai exterior
i a la conquesta de l’art.
La meva comprensió l’espant adolescent,
sempre espantat del preu amarg de l’ésser humà.
M’he estat guanyant la vida ensenyant l’art de l’estampació.
Vaig treure el meu títol universitari.
I compleixo amb l’Estat perquè em deixin en pau.
I em vaig nomenar a mi mateix creador d’estrelles,
sota el poder i la llicència d’aquell que travessa
l’infern sense mirar als costats ni cap enrere,
amb la valentia dels morts,
aconseguint la meva corona, coronat per la vida
que m’ha fet tornar, tornar, com a testimoni
que no som déus, ni existeix déu. Si no només
la veu. La que neix des dels llunyans extraradis
a la zona del vellut fosc del no-res.
Doncs, només al final, el que ha importat ha estat
l’habilitat i ofici que he après amb el temps
per construir realitats.
Biography. 1958.
(Jesús and Toni’s corrected version)
I have and possess and carry industry, trains and dirty trades.
From the deserts and poorness I never saw in the scarce
and white Almería. I pierced into the light and pain,
in the awakening of naïve love issues,
to adore a woman, Her,
a dodgy goddess who wouldn’t,
or couldn’t, love me till see me ready for loyalty.
At seventeen, the voice sent me to outer space
to the conquest of art.
My success are failures.
My understanding, teen scare,
Always afraid of the bitter price of being human.
Making ends meet teaching printing art.
Got my university degree.
Faithful to the Revenue, so that they leave me alone, yes.
And named myself creator of stars,
Under the power and licence of the one who goes through
hell without looking sidewards or backwards,
with the dead’s braveness
reaching my crown, crowned by life,
which made me go back, return, as witness
of the fact we are not kings, nor God exists. Only the voice, perhaps.
The voice that comes from distant outskirts
In the dark velvet area of nowhere.
As, only in the end, what it mattered was
The skill and expertise learnt through time
To build realities.
(Toni Rabascall Translation.)

EL ROBOT POETA. Sincronía 1. La herejía
Pero no hay sincronía en el momento. No encuentro la forma, no entiendo el camino, ni sé lo que está sucediendo. No acierto a que todo lo que me une y me ata sincronicen. Y es que estoy forzando la situación, aún no he podido practicar el trabajo con el automatismo...EL ROBOT POETA. (El truco del silencio)
El manantial de agua corre continuo, en apariencia, porque en realidad está compuesto de momentos. La música es la demostración de que sin momento no hay sincronía. En el momento exacto en que la sincronía llega a su máximo umbral y es uno sólo, entonces la...